No em vull acostumar.

No m´acostum , no m´acostum ...
no m´acostum , no m´acostum ...
ni em vull acostumar,
a n´aquest buit sense tu ,
 a n´aquesta absent presència
a pasar dol a haver de perdonar la culpa.
a deixar-te déstimar .
 No m´acostum
a haver-te de perdre
a cercar-te sempre .
No vull compendre
encara que entendre faci mal .

Escric poemes sense nom
esperant
tornar a tenir esperança
maldament saber, que si els sentiras
maldament, hagis mort
vius entre els nostros cors
entre ses nostres pells
dins nostros cervells.

Vull sentir la teva veu diguent  : també t´estim
estrenyer sa teva ma i abraçar-te ben fort per a no amollar-te mai .
 ...i plorar sobre ses flors que et duc
que mai aixugui el teu record .

...i clavar claus a les pedres per mor que no em fugi la memòria.
Sembrar flors àdhuc la tranquilitat de la papallona .

Cercant sempre la soletat acompanyada.